Versions d’una sola realitat
Un balanç de la temporada des de la visió de l’empresariat turístic, allunyat de les dades oficials.
Quan enfilem la recta final de la temporada d’estiu, els mitjans especialitzats que són quatre i sobretot la premsa generalista, que és molta, s’afanyen a fer balanç i dir, a l’empara de les estadístiques oficials, que la temporada turística s’ha saldat amb èxit, sobretot si es compara l’activitat d’aquest sector amb la d’altres, (automòbil, farmàcia, immobiliari) on la caiguda de vendes sembla imparable des de fa una pila de mesos.
Tot això abans de veure com anirà el setembre, que tots sabem, o hauríem de saber, que és un mes clau per què les empreses tanquin amb un benefici bo, regular o dolent, atès que la facturació dels mesos anteriors, sovint només serveix per pagar les despeses fixes d’un negoci turístic.
Aquestes xifres oficials serviran per què les administracions s’atribueixin l’èxit d’aquests resultats, defensin l’increment de l’IVA o l’aplicació de l’impost turístic i expliquin que la despesa per càpita dels turistes internacionals ha crescut de manera ostensible a Espanya i molt especialment a Catalunya.
No he vist encara cap dada segmentada per marques turístiques, i menys per subsectors. Les dades oficials segueixen tractant Catalunya, en temes d’estadística turística com un tot, barrejant en el mateix pot la realitat de la ciutat de Barcelona amb la de Llançà, que com diu el reconegut i admirat xef Paco Pérez, està més enllà de la fi del món.
No he llegit cap referència al del preu de venda de les places d’allotjament, a cap dels reportatges. Podem dir sense por d’equivocar-nos, que cinquanta anys desprès, seguim comptant l’èxit turístic en base als cotxes entrats per la Jonquera o per Irún, tres hores de dos matins d’estiu.
En prou feines quatre referències als establiments de restauració, que concentren més del 60% de la ocupació del sector turístic, que han vist per quart estiu consecutiu com la despesa de la clientela queia estrepitosament i amb prou feina els queda marge per la reconversió i la supervivència. Sense parlar de les empreses de lleure que han de competir com mai amb la gratuïtat de les platges.
Cal explicar doncs que la realitat està lluny de les dades oficials. La primavera ha estat eixuta com mai, l’estiu ha demostrat que les crisis concentren la demanda, (menys del 30% de clientela estatal a la Costa Brava el juliol), tothom augura una tardor molt pitjor que la passada primavera, i l’hivern és penitència ineludible per arribar a la temporada vinent.
Davant d’aquest panorama que ja ha obligat a reduir l’ocupació de treballadors del sector, en prop d’un 25% en només 4 anys, caldrà veure quantes baixades de persiana per final de temporada, es convertiran en definitives.
Mentrestant ja es pot observar que les dates d’obertura i tancament dels establiments de temporada, es tornaran a escurçar l’any vinent.
Tot a falta d’un balanç oficial que de ben segur serà molt positiu.
Martí Sabrià i Deulofeu