Sancionar és sempre la millor solució?

Safestay Barcelona Passeig de Gràcia és un alberg econòmic situat en ple centre de Barcelona i s’ubica a un edifici modernista. Els seus propietaris van tenir la idea de promocionar-lo en una plataforma brasilera anomenada Worldpackers que ofereix l’opció de viatjar per tot el món “treballant” voluntàriament a un establiment a canvi d’allotjament. Però una inspecció rutinària va portar al Departament d’Empresa i Treball a sancionar a l’establiment amb 43.295 euros per tenir a quatre turistes treballant a la recepció o en la restauració unes 25 hores a la setmana a canvi de l’allotjament. Però és clar, tot això sense permís de treball, ni residència, ni cotitzacions ni cap tipus d’assegurança.

Es evident que cal complir la llei i per tant, la sanció és clara.  Però més enllà d’això, una part del sector també demana una reflexió sobre aquests tipus de fer turisme “social” cada cop més extensos i que troba novadores formes de viatjar.

Per què s’imposa una reflexió?

El turisme és un sector viu que genera riquesa i que possibilita un intercanvi cultural sempre apreciat. Ja fa uns quants anys que trobem modalitats de turisme que busquen un altre tipus de viatge, lluny del tòpic i típic allotjament urbà més o menys massificat. Els preus hotelers elevats i la cerca d’experiències més inclusives i amb una certa consciència  social han portat a desenvolupar altres opcions turístiques.

La més coneguda de totes potser sigui la de les plataformes d’internet que oferien pisos particulars per allotjar-se. Davant la queixa del lobby hoteler i les repercussions negatives per als barris i la població (centrifugació, preus de lloguers inassolibles, massificació, etc.) la resposta de l’Administració va ser sancionar a les plataformes que inclouen pisos il·legals i fins i tot als propietaris i intentar regular els pisos turístics. Com és sabut, després de diverses decisions judicials el tema encara no s’ha tancat del tot.

Allotjar-se en cases o pisos particulars ha estat des dels principis del turisme, una de les modalitats més esteses per tot l’estat, especialment a llocs on les places d’allotjament no arribaven a cobrir les demandes, com a Galícia o Astúries. També en molts dels nostres pobles de costa ha estat i segueix estant, una modalitat molt estesa entre particulars. Malgrat això, algunes administracions locals també han començat a intentar evitar aquestes pràctiques.

Recordem també que la Generalitat de Catalunya va regular el lloguer d’habitacions en domicilis particulars, convivint amb el propietari, a turistes, per dies, durant uns pocs dies a l’any. Però en el cas de l’ajuntament de Barcelona també es va aturar aquesta opció malgrat la pressió de l’AmfiCat, l’Associació d’Amfitrions de Llars Compartides de Catalunya.

A poc a poc han sorgit altres formes de fer viatges o viure experiències que implicava a la població local. Podríem parlar en aquest cas de l’opció de viatjar amb ONG’s i participar en camps de treball al tercer món, bastant demandat pels joves o el cas tan diferent del couchsurfing, que va sortir dels surfistes: viatjar per tot el món per surfejar i dormir en un sofà a cases particulars.

En el nostre entorn podem citar com exemple els sopars en cases particulars (cuinant el turista o no) o petits cursos de cuina, també a domicilis particulars. La pandèmia amb el teletreball també ens ha portat l’opció d’anar a treballar durant un temps a una altre ciutat. Aquesta tendència, anomenada workation, ha comptat fins i tot amb un nou programa de Turisme de Barcelona i la Diputació de Barcelona. Encara que la diferència és clara, perquè en el workation tot és legal, no deixa d’indicar opcions fins fa poc impensables en el món turístic.

És evident que els canvis i propostes innovadores van per davant de la legislació i per tant l’Administració sol anar darrera d’aquestes opcions. El que potser no s’entén tant és que parlant tant de sostenibilitat i especialment del turisme regeneratiu (que tant d’èxit va tenir en la jornada celebrada fa unes setmanes) on es reclama que el turisme ha de contribuir al benestar de la comunitat, quin benefici directe poden tenir els barcelonins si l’Administració no dona marge a cap opció de les comentades. I deixant de banda la taxa turística, naturalment, ja que la recapte l’Administració i no dona guanys directes als ciutadans.

Les comparacions són odioses i també pot sobtar la fixació en el turisme, quan hi ha altres sectors amb problemàtiques semblants sense cap mena d’interès aparent. És el cas dels pisos d’estudiants i fins i tot de molts joves ciutadans que per independitzar-se dels pares no tenen altre opció que llogar habitacions en pisos compartits sense cap tipus de regulació. I en aquest mateix camí trobem aquesta sanció a un alberg quan hi ha tanta irregularitat en el treball precari i en l’economia submergida.

No ens confonguem: cal respectar la legislació i aturar activitats il·legals o alegals, però davant de petites alternatives turístiques que sorgeixen arreu és necessari preguntar-se si la diligència en sancionar és realment tan urgent i la millor solució.