La dona, empenta del sector

Sovint em trobo amb una dicotomia a l’afrontar dies com el de demà, en el que es celebra oficialment el “Dia de la dona treballadora”: Celebrar-ho no és, en sí mateix, un acte de claudicació davant la “diferència” de gènere que es pretén eliminar? En sentit contrari, no celebrar-ho, no constitueix una desconsideració envers l’enorme paper realitzat per la dona treballadora i llur influència en el procés d’equiparació de drets i igualtats del món actual?

Reconec que sempre m’ha produït un cert pudor, quan no directament rebuig, celebrar cap tipus de “Dia Internacional de…”. No sabria explicar ben bé el per què. Crec que respon més aviat a una natural percepció d’innecessarietat (disculpeu el neologisme). Vaig ser criat en la creença que tots som exactament iguals i, alhora, completament diferents. Sovint penso en les paraules de la famosa antropòloga Margaret Mead: “Recorda sempre que ets absolutament únic… exactament igual que tots els altres”.

No obstant, dit això, hi ha “dies i Dies”. I precisament el de demà, que és el de la “Dona Treballadora”, em convida a alçar la veu. Fer-ho un 8 de març o un 15 d’octubre és el de menys, però crec que cal destacar-ho. I en el nostre sector, el turístic, encara més. Per això fixaré la meva particular celebració en un “1 de juliol”. Va ser tal dia com un 1 de juliol de 1986 quan vaig entrar a treballar en l’àmbit turístic de l’Administració.

El que més em va cridar l’atenció ja des del principi va ser l’enorme desproporció “de gènere” que hi havia en els quadres directius, la major part copats fonamentalment per homes. Aquest fet contrastava clarament amb la quantitat de dones que formaven el gruix del sector turístic en general -tant en l’àmbit públic, com en el privat- i, en canvi, l’escàs pes en rang  que ostentaven. Amb el temps, vaig anar interioritzant aquesta realitat i, com sempre -tal i com m’havien ensenyat- vaig seguir valorant a les persones amb les que treballava exclusivament pels seus mèrits, independentment del sexe que tinguessin.

Vaig créixer en l’estructura jeràrquica interna (ara em pregunto si ho hagués aconseguit d’haver estat dona, per cert) fins un moment en que l’equip de l’àrea de responsabilitat que em corresponia, tant a les oficines centrals com a l’estranger, estava format per unes trenta persones… i només quan vaig marxar de l’Administració me’n vaig adonar que la gran majoria eren dones, precisament perquè tal fet, a efectes de l’objectiu que perseguíem tots i totes -el servei públic-,era totalment intranscendent.

Afortunadament, amb el pas del temps, els canvis socials i un refrescant i imprescindible sentit de la igualtat, el reconeixement de la vàlua i el mèrit de cadascú, la situació ha anat millorant de tal forma que és molt habitual (per sort) trobar dones que ostenten altes cotes de responsabilitat dins del sector. És probable, qui sap, que celebracions com la del 8 de març hagin ajudat a que, amb els anys, s’hagin anat equilibrant les distàncies que antiquades convencions socials imposaren i hagin servit -si més no així ho vull creure-, per a reconèixer que, sense aquestes dones –les d’ara i les de sempre-, el nostre sector no tindria l’empenta que el caracteritza actualment.

Per això paga la pena, un any més, reivindicar la importància que subjau a una data com la de demà: Gràcies a totes les dones treballadores que han fet créixer el sector turístic, en nom de tots els integrants de Comunicatur.

Jordi Blanch
Director Institucional
Comunicatur