Incredulitat, perplexitat, preocupació, indignació
L’autor parla a l’article del turisme sexual, un fet que veu amb preocupació i indignació dins la professió.
Un dimecres qualsevol. Repàs rutinari de la premsa turística. De sobte, ens aturem, una notícia atreu el nostre interès per damunt les altres. Llegim el titular i a continuació el contingut. De cop, sense solució de continuïtat. I esdevé el recorregut per les 4 etapes que donen títol a aquest modest escrit, que vol ser també de pública denúncia d’una pràctica que, per desgràcia, en l’exercici de la nostra professió —el turisme— sembla estar força estesa: el turisme sexual. I el tema es complica si estem parlant de l’explotació sexual de menors. Llavors ja no parlaríem ni tan sols de turisme.
La notícia en qüestió —que representa tota la informació que en un primer moment disposem del tema— fa referència a la comercialització a través del conegut portal Amazon de “docenas de libros que promueven el turismo sexual”. Amb paràgrafs tan “suggerents” com el que explicita que un llibre que es pot adquirir per menys de 8 euros va adreçat a “hombres de negocios que buscan un poco de diversión” o a “papás atrapados en unas vacaciones familiares que anhelan escaparse durante unas horas”.
Entenem aquest fet com a presumptament delictiu, especialment en el cas d’implicar a menors; i hi ha antecedents, doncs el portal ja va retirar en el seu moment alguns títols com “Edad de Consentimiento: La Guía para el Turista Sexual” o “La Guía del Pedófilo para Amor y Placer”. Sobren comentaris.
A tal efecte, i a títol merament il·lustratiu es pot llegir el clàssic, però no menys actual, article escrit per Mario Vargas Llosa a El País el 29 d’octubre de 2000, “La niña de Pataya”. En ell es fa ressò del cas succeït a França, on un viatger va ser descobert amb un material audiovisual portant a terme pràctiques pedòfiles en un d’aquests paradisos llunyans on es produeix una permissivitat absoluta per part de les autoritats. Degudament encausat, la seva línia de defensa va argumentar que aquests fets s’havien produït en un que té una altra normativa i, per tant, no podien ser castigats. Però els Tribunals, a l’alçada de les circumstàncies, apliquen en aquest cas un principi d’extraterritorialitat, establint el principi que hi ha delictes que ni prescriuen ni poden quedar impunes en funció del lloc on s’hagin portat a terme les conductes. És a dir, capteniments que no necessariament han d’estar tipificats en ordenaments jurídics interns dels Estats, sinó que en realitat ho estan a la consciència de la Comunitat Internacional. No és més que la doctrina que es va aplicar a Nuremberg per processar i condemnar als líders del règim alemany a la Segona Guerra Mundial: ens situem en el llindar més elevat de gravetat que donà lloc a la tipificació penal internacional de crims contra la humanitat, genocidi, crims de guerra. Entenem que els comportaments que condueixen a l’explotació sexual dels infants poden perfectament formar part de la llista. I crear un Tribunal Penal Internacional especialitzat potser seria car, però cap barbaritat des de la perspectiva del Dret i l’ètica professional. Diferenciant-ho del turisme sexual en el que concorre la majoria d’edat i consentiment, que requereix al nostre entendre potser mesures menys coercitives i de més conscienciació.
Queda potser per comprovar si l’empresa en qüestió no haurà subscrit algun codi de bones pràctiques, que tot podria ser. I si cerquem a Google “Amazon buenas prácticas” el que trobem és un article que porta per títol “Buenas prácticas: 5 cosas que Hace Amazon para que repitas compra”.
No passa res, o sí. És que el nostre concepte de bones pràctiques va per un altre camí.
Oscar Casanovas Ibáñez i estudiants 2R EUHT CETT UB
Professor de Dret i Política Turística
