Algarrobico, nunca máis. La reforma de la llei de costes
L’autor interpreta la situació generada arran de l’aprovació del projecte de la Llei de costes i la compatibilitat entre les activitats econòmiques i la protecció del litoral.
Les interrelacions entre urbanisme i turisme han fet córrer ja forces rius de tinta. Doncs bé, una mica més: fa uns dies el Govern de l’Estat aprovava l’avantprojecte de llei de protecció i ús sostenible del litoral i que, després de recórrer els pertinents tràmits institucionals, entenguem parlamentaris, es convertirà, de ben segur sense massa entrebancs donat l’actual arc de representació parlamentària, en la nova llei de costes.
L’estat del nostre litoral és de sobres conegut, i només fa falta donar un cop d’ull a l’informe anual de Greenpeace, de revelador títol, Destrucción a toda costa, per acabar de constatar que els pitjors dels nostres malsons al respecte no pertanyen al gènere de la ciència ficció.
La llei del 88 pretenia el doble i ambiciós objectiu de reparar els danys causats i posar fre a la proliferació de males pràctiques en les noves actuacions urbanístiques. Essent lo primer difícil en el millor dels casos, no hagués estat malament abocar esforços en el segon dels reptes, l’autèntic cavall de batalla al meu modest parer. En efecte, es revela clau impedir que el nostre urbanisme litoral continuï per la via del descontrol. Que la norma va ser ineficient és pot il•lustrar amb exemples de totes menes. El botó de mostra potser més mediàtic, l’hotel de L’Algarrobico, construït a escassos metres de l’aigua. Perquè? Segurament causes diverses, però una d’indiscutible: errada en cadena dels mecanismes de control administratiu, en mans d’administracions diverses. Imprescindible pels amants del tema en qüestió el reportatge de investigació que el programa 30 minuts li dedicava a mitjans de la primera dècada del segle. Doncs bé, final de la història: el Tribunal Suprem n’ordena l’enderroc a principis d’aquest any. Final de la història? Ni molt menys, l’hotel encara no és a terra, només és il•legal i il•legalitzable.
I el Govern, tal i com es reclama des de fa temps, també des de les institucions comunitàries, és posa a treballar en la reforma de la llei, perquè deixi de ser font de conflictivitat i de decisions arbitràries. Entre el principals objectius de la reforma, articular la protecció del litoral incrementant la seguretat jurídica, en especial de les ocupacions i de les activitats econòmiques. A mi però no em deixa de preocupar un interrogant al que, potser per desconeixement, no trobo resposta, o potser és que no la vull trobar. És compatible la protecció del litoral amb el fet de dotar de seguretat jurídica a les activitats econòmiques? O no serà que per assolir la primera s’ha de limitar necessariament la segona? I no podem obviar que aquestes activitats són majoritàriament activitats turístiques, quan no directament empreses turístiques.
Tampoc em tranquil•litza en excés entrar en coneixement que des del Govern es vol millorar la confiança dels inversors estrangers i donar sortida a la bossa de vivendes. Dec ser molt mal pensat. Ni tan sols això, així ho reconeix textualment la presentació del projecte de reforma que el Ministeri té penjat a la seva web, concretament a la diapositiva 13.
Però no tot ha de ser criticable: benvinguda sigui la clàusula Algarrobico, que hauria de permetre controlar l’excessiva competència que en la matèria tenen les corporacions locals.
En definitiva, una de freda, una de calenta … I el tema que promet més emocions.
Oscar Casanovas Ibañez
Professor de Dret Turístic i Política Turística
EUHT CETT – UB
oscar.casanovas@cett.es