“Lleida, on tot comença…”
El director del Patronat de Turisme de la Diputació de Lleida explica, en un colpidor article, les sensacions viscudes durant la seva visita a la Val d’Aran després de les recents riuades que van afectar els Pirineus. Una lliçó sobre els valors del turisme.
Mentre esperàvem, amb el Gerard i l’Anna, a trobar-nos amb el Pepe, propietari del que fins feia dos dies havia estat el Càmping El Prado Verde de la població de Era Bordeta, a la Val d’Aran, anaven arribant amics, familiars, coneguts…el rostre trist i afectat del que sent com a pròpia la desgràcia aliena. D’un en un es fonien, entre abraçades i llàgrimes d’impotència, en un silenci que aturava la bravesa de l’aigua del riu omnipresent, altiu, indiferent. El mateix riu que havia deixat a una família sense res. El negoci d’una vida, la il•lusió d’un projecte, la constància i el treball d’anys, els somnis d’un demà tranquil, el futur de la filla, havien desaparegut sota l’aigua en un moment. Veient l’escena i contenint l’emoció que em demanava pas, pensava “quina paradoxa!…ara aigua, riu, pedres, història, vida i il•lusions són una mateixa cosa, unida per la força irrefrenable d’una natura capriciosa”.
En Pepe va aparèixer, ens va saludar, va somriure (somriure!) i ens va explicar, amb la fredor i tranquil•litat que neixen de la desesperació assumida, com va passar tot, i què li esperava a partir d’ara: res (“i tot”, pensava jo). Dues hores abans, uns quilòmetres més amunt, a Arties, havíem estat amb el Paco, la seva dona Verònica i la seva germana, l’Esther. El mateix riu, la mateixa aigua —sempre igual, sempre diferent— els havia deixat força malmès el càmping Era Yerla. Mai m’havia sentit tan inútil i alhora tan necessari. Havíem pujat a la Val d’Aran com a responsables turístics de la Diputació de Lleida a parlar amb les autoritats turístiques araneses per tal d’oferir la màxima col•laboració, establir estratègies de promoció i comunicació conjuntes i definir planificacions de contrapès a la evident afectació turística que la desgràcia viscuda podria significar, i això ho vàrem fer a les dependències del Conselh d’Aran… però allà dalt, parlant i caminant entre fang, runes i autocaravanes miraculosament salvades, només érem en Gerard, l’Anna i en Jordi, tres espatlles on plorar, tres cors colpits per una realitat que sobrepassa.
Què podíem fer sinó oferir-nos a escoltar i a pregar que, si us plau, mai més torni a passar quelcom així. En Paco, després de tres dies sense pràcticament dormir, m’explicava pel damunt com seria el nou càmping, d’aquí a un any… quina lliçó de força mental, empenta, professionalitat i coratge! Quan ja marxàvem, amb l’emoció a punt de rajar-li dels ulls, ens compartia l’alegria que els proporcionaven les moltes trucades de suport que havien rebut de clients de tot arreu oferint-se a pujar a la Vall per ajudar-los a netejar i reformar el càmping. Ara, el que plorava per dins era jo. Els tècnics en turisme parlem en termes de “fidelització”, “captació de demanda”… Però ells, els autèntics protagonistes d’aquest meravellós sector, han superat aquesta terminologia, transformant la demanda en “amics” i la fidelització en “família” (paraules seves). Potser no ho saben, però han convertit un petit negoci turístic en un exemple de quelcom molt més important: la força de la unitat i el sentiment compartit. Una força molt més potent que qualsevol riu embravit.
-“Paco, quan tornis a obrir brindarem pel futur, d’acord?"
-"I tant!"
Tenim molta feina per fer i, encara que només sigui per tots els Pepes, Pacos, Veròniques i Esthers del territori, hem d’esmerçar-hi tots els esforços.
(Tornant a casa, pensava en l’eslògan de la nostra campanya d’estiu d’enguany: “Lleida, on tot comença…”.)
Jordi Blanch i Capellades
Director del Patronat de Turisme de la Diputació de Lleida