Potser sí, Marcel, que alguna cosa no acaba de rutllar
Una reflexió sobre l’arrelada trajectòria del turisme a Catalunya, el seu valor com a sector i la necessitat de continuar avançant en innovació i excel•lència.
Tot i que referida a una altra època –els inicis del segle XX- a un altre país -Gal•les- i a un altre sector productiu –la mineria del carbó-, la lectura del primer capítol de La caiguda dels gegants, el darrer bestseller de Ken Follet -que potser molts lectors deuen conèixer- remet inevitablement –més enllà de les inexactituds que tota comparació comporta- a la idea que una societat productivament especialitzada en una activitat econòmica i en relació a la qual s’organitzen tota una sèrie d’indústries i sectors auxiliars es caracteritza pel fet que els seus membres tenen coneixement tàcit –implícit, si voleu- sobre allò que tenen entre mans, és a dir, en coneixen les claus, els significats, les utilitats, les potencialitats i els riscos i els relacionen amb les pròpies capacitats.
Aquesta és una característica que es pot observar també i per exemple en la Catalunya que fa la Revolució Industrial tot generant associacions, organitzacions sindicals, posicionaments polítics –de vegades antagònics-, innovacions, pensament, formats educatius, escoles de formació o, fins i tot, espais de recerca. És d’altra banda, un fenomen ben conegut en termes de teoria econòmica. Conceptes com els “d’atmosfera productiva”, “milieu”, “districte industrial” o, més recentment i més exitosament “cluster”, remeten necessàriament –tot i les diferències entre ells tant pel que fa al seu contingut, com al seu significat respecte al que aquí comento o a la seva pròpia geneaologia- a la idea que les societats especialitzades productivament en alguna activitat impregnen els seus membres d’expertesa tàcita.
Parlo d’aquest fet motivat per l’excel•lent article del Marcel Forns de fa unes setmanes al Butlletí 108 de Comunicatur. I no em refereixo tant al contingut del seu comentari –que d’altra banda, subscric plenament- sinó al propi subtítol del seu article “hem entès res, després de tants anys?”. Semblaria que sí, que per tradició, per expertesa, per dimensió, per especialització (encara que és ben cert que Catalunya no està “només” especialitzada en turisme), per vocació, per oportunitat i, si voleu també, per interès, n’hauríem d’entendre. I no només professionals i experts sinó el conjunt de la societat i també representants polítics, activistes i opinadors.
El fet és, però, que alguna cosa no acaba de rutllar quan són possibles qüestions com les que el Marcel Forns debat en el seu article o com, entre tantes i tantes coses d’aquestes darreres setmanes, col•lectivament ens fixem en episodis anecdòtics descontextualitzats per blasmar una o altra destinació; llegim declaracions que diuen que en l’àmbit del turisme no cal fer recerca com es fa en altres sectors productius; acomiadem gestors públics de provada competència en territoris on el turisme –amb formats qualificats, arrelats a les capacitats del territori, amb projecció internacional i d’alt valor afegit- s’hi està convertint en un catalitzador no només econòmic sinó també social i fins i tot ambiental; assistim a debats insòlits que pretenen contraposar el turisme a altres activitats productives com si Catalunya no hagués estat, és i pot seguir sent un espai complex i multisectorial també en el context de l’actual economia del coneixement; o que sentim com es minusvaloren manifestacions culturals creatives de referència que en els altres països que habitualment prenem com a referents (també i especialment en àmbits que no són el turístic) serien objecte d’una atenció especialment acurada.
Potser sí, Marcel, que no hem entès res, després de tants anys. I amb tantes coses que cal fer (també per a ser i fer millor allò que venim fent), sens dubte, això és preocupant.
Salvador Anton Clavé
Catedràtic de Geografia de la URV i director general del Parc Científic i Tecnològic de Turisme i Oci